Les teràpies cèl·lulars

Avui volem posar de manifest la importància que té la recerca, en concret la de teràpies cel·lulars.

En què consisteix?

La teràpia cel·lular consisteix en el subsministrament de cèl·lules dins d’un organisme  per tractar una malaltia.

Quines aplicacions té?

  • Teràpia amb cèl·lules mare que puguin substituir les mateixes cèl·lules d’un teixit o òrgan.
  • Teràpia amb cèl·lules sanes que puguin produir una substància que necessita l’organisme.
  • Teràpia en què s’eduquen cèl·lules per lluitar contra tumors.
  • Teràpia en què s’administen cèl·lules immunològiques, que protegeixen del rebuig de trasplantaments o de l’atac a òrgans propis, com en el cas de la diabetis o l’esclerosi múltiple.

El present i el futur de les teràpies cel·lulars a la Immunologia

Del 9 a l’11 d’octubre, va tenir lloc la reunió final del projecte AFACTT (BM1305) (Action to Focus and Accelerate Cell-based Tolerance-inducing Therapies). Aquesta aventura, en què han participat investigadors de 21 països europeus i Estats Units, va començar al 2013, i  ha estat coordinada per la Dra. Eva M. Martínez Cáceres, cap del Servei d’Immunologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol.

Gràcies a aquest projecte, finançat pel programa europeu de ciència i tecnologia COST,  s’han obert noves possibilitats per a malalties autoimmunitàries com: l’esclerosi múltiple, l’artritis reumatoide i la diabetis tipus 1, així com per prevenir del rebuig als transplantaments. Igualment, a partir de la col·laboració entre els diferents centres, han sorgit nous projectes per continuar desenvolupant tractaments basats en cèl·lules dendrítiques tolerogèniques, amb l’esperança que algún dia siguin accessibles als pacients.

La finalitat d’aquestes xarxes de treball és posar en comú els coneixements i els recursos, per així poder avançar en la recerca. D’aquesta manera es poden unificar els tractaments, i fer-los més efectius i eficients.

Conferencia tancament COST

Família del projecte COST-AFACTT

 

Us deixem un vídeo on podreu conèixer una mica millor el projecte AFACTT (BM1305) (Action to Focus and Accelerate Cell-based Tolerance-inducing Therapies)

Anuncis
Publicat dins de Assistència, Recerca | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El sistema immunitari

Us heu preguntat alguna vegada com actua el nostre organisme davant d’una amenaça?

SI

Generalitats

El sistema immunitari defensa el nostre organisme dels patògens gràcies a la seva capacitat de distingir el que és propi del que no. Cadascú de nosaltres té un sistema immunitari diferent i únic, fet que fa que responem de manera diferent a una mateixa infecció. A més, el sistema immunitari té la capacitat de recordar els patògens que ja ens han infectat una vegada, permetent així una resposta més ràpida en el segon contacte. En conjunt, les principals característiques que el defineixen són:

  • Tolerància: capacitat del sistema immunitari de distingir el que és propi i no atacar-ho
  • Particularitat: cadascú de nosaltres té un sistema immunitari propi
  • Memòria: capacitat de recordar un patògen que ja ens ha infectat una vegada

El sistema immunitari el formen els anomenats glòbuls blancs o leucòcits que es troben circulant per tot el cos, però especialment els trobem als ganglis limfàtics i a la melsa, llocs on inicien la resposta del sistema immunitari quan tenim una infecció. Les cèl·lules del sistema immunitari principalment implicades en la resposta immunològica són:

  • Macròfags: és un tipus de cèl·lula que s’anomena fagòcit i actua captant els patògens i destruint-los al seu interior.
  • Limfòcits: són els glòbuls blancs més petits i se’n poden diferenciar dos tipus:

Limfòcits B: són els encarregats de produir els anticossos que són els que destruiran el patogen.

Limfòcits T col·laboradors: com el seu nom indica, són els que ajuden als limfòcits B a produir els anticossos.

Limfòcits T citotòxics: són els més agressius i actuen principalment eliminant qualsevol cèl·lula infectada per un virus.

  • Cèl·lules dendrítiques: són els glòbuls blancs encarregats d’informar als limfòcits T del tipus de patogen i de quina serà la millor resposta per eliminar-lo.

El sistema immunitari es pot dividir en dues branques:

  • Sistema immunitari innat: constitueix la primera barrera defensiva de l’organisme i inicia una resposta ràpida però no específica contra el patogen. Les cèl·lules dendrítiques i els macròfags en formen part.
  • Sistema immunitari adaptatiu: desencadena una resposta específica i de memòria contra el patogen. Està format pels limfòcits.

La resposta del sistema immunitari

La resposta del sistema immunitari serà una o altra en funció del tipus de patogen. El sistema immunitari té una propietat que denominem especificitat antigènica, gràcies a la qual és capaç de reconèixer quin tipus de patogen l’està invaint, i d’aquesta manera pot iniciar la resposta més adequada i específica.

Aquesta especificitat és deguda als receptors antigènics expressats a la superfície dels limfòcits; els receptors tenen un orifici a través del qual reconeixen el tipus de patògen. Cada limfòcit té un únic tipus de receptor antigènic, i per tant, és específic per a un sol patogen. Per això, necessitem molts tipus de receptors antigènics que ens ajudin a combatre el gran nombre de patògens que existeixen. El nostre cos té més de 10.000.000.000 receptors antigènics diferents!

Com es produeixen tants receptors antigènics diferents?

Com tots els components del nostre cos, els receptors antigènics també estan codificats al genoma (on hi ha tots els gens del nostre cos). Els gens que codifiquen els receptors antigènics estan separats en diferents segments, que es combinen de diferents maneres per a produir la gran varietat de receptors antigènics que existeixen. És important que existeixi un gran nombre ja que d’aquesta manera el nostre sistema immunitari serà capaç de respondre a una gran varietat de patògens.

Com responen els limfòcits B davant d’una infecció?

Com ja hem comentat el limfòcits B són els encarregats de produir els anticossos que eliminaran el patogen responsable de la infecció. Aquests anticossos tenen dues característiques principals:

  • Són específics per al patogen
  • Són produïts per limfòcits B amb receptors antigènics específics pel patogen

linfocit T B AC

Com responen els limfòcits T davant d’una infecció?

Els limfòcits T, al contrari que els limfòcits B, necessiten ajuda per adherir-se als patògens i iniciar la resposta. L’ajuda que necessiten els limfòcits T per iniciar la resposta és el que s’anomena presentació antigènica a través de les cèl·lules dendrítiques. Quan un patogen entra al nostre cos les cèl·lules dendrítiques el capten al seu interior i el trenquen en trossets petits. Aquests trossets són els que les cèl·lules dendrítiques presentaran als limfòcits T perquè iniciïn la resposta per combatre la infecció.

Com recorda el sistema immunitari els patògens que ja s’ha trobat abans?

La primera vegada que els nostres limfòcits entren en contacte amb un patogen triguen més d’una setmana en produir els anticossos. Durant aquest temps, els limfòcits B a més de transformar-se en cèl·lules productores d’anticossos, també es diferencien a limfòcits B de memòria els quals tenen les següents característiques:

  • Secreten anticossos de manera immediata quan es troben amb el patogen
  • Secreten anticossos de més bona qualitat

On es produeix la resposta immunològica?gangli

Com hem comentat anteriorment, les cèl·lules del sistema immunitari viatgen per la sang i pels vasos limfàtics (vies reservades exclusivament per a  les cèl·lules del sistema immunitari). Al llarg dels vasos limfàtics es troben els ganglis limfàtics, lloc on les cèl·lules del sistema immunitari es reuneixen per iniciar-hi la resposta immunitària. En canvi, les cèl·lules del sistema immunitari que viatgen per la sang es reuneixen a la melsa (que es troba a l’abdomen) i inicien la resposta immunitària.

 

 

 

 

Publicat dins de Assistència, Docència, Recerca | Deixa un comentari

XI Congrés de la Societat Catalana d’Immunologia (SCI)

 

El 9, 16 i 17 de novembre ha tingut lloc el XI Congrés de la Societat Catalana d’Immunologia (SCI).  El tema d’aquest any ha estat la Regulació de la Resposta Immunitària. El Laboratori d’Immunologia de la Metropolitana Nord ha estat representat per:

2017-11-09-PHOTO-00000088

IMG-20171116-WA0001

20171116_191738_HDR

  • La Dra. Marta Vives-Pi ( Cap de la Unitat d’Immunologia de la Diabetis ) com a moderadora de: “T and B lymphocyte cross talk in Type Diabetes”, a càrrec del Dr. Joan Verdaguer de la Universitat de Lleida.

20171116_183021_HDR

  • La Dra. Eva Martínez-Cáceres (Cap de Servei d’Immunologia) com a moderadora de: “Autoimmune encephalitis: from symptom to synapse”, a càrrec del Dr. Josep Dalmau de l’IDIBAPS, UB, H. Clínic, Barcelona.

 

També s’han presentat els següents pòsters:

IMMUNOLOGICAL CHARACTERIZATION OF IgA NEPHROPATHY PATIENTS

Poster 34

  • Biological immunotherapy and thyroidal disorders”. Carla Fernández-Prendes; Marc Cucurull; Sofia España; Alejandra Carolina Pérez; Aram Boada; Nina Richarz; Natalia Rivera; Olatz Etxaniz; Clara Esteve; Bibiana Quirant; Aina Teniente;Montserrat Marqués; María Luisa Granada; Eva Martínez-Cáceres.

32

Poster9_Sustained Spontaneous Partial Remission in a Pediatric Patient with Type 1 Diabetes

Poster sci 2017

Més info: http://www.congressci.com/

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Feliç dia de la diabetis

Avui celebrem el dia mundial de la diabetis!

La diabetis tipus 1 és una malaltia que actualment, afecta a 13 de cada 100 persones. Us deixem un enllaç on podeu veure com ha evolucionat la taxa d’incidència d’aquesta malaltia Taxa d’incidència de diabetis tipus 1

La diabetis tipus 1 ens toca molt de prop al nostre laboratori, no només perquè hi ha grups de recerca que dediquen els seus esforços en avançar en aquest camp, sino també perquè tenim quatre investigadors que pateixen aquesta malaltia. Al final d’aquest article trobareu els seus testimonis.

La Diabetis tipus 1

La Diabetis tipus 1 (DT1) és una malaltia metabòlica causada per la destrucció autoimmune de les cèl·lules beta pancreàtiques que produeixen insulina. Aquest atac redueix la capacitat de sintetitzar insulina, provocant la dependència d’insulina exògena per tal de mantenir la glucosa del pacient en nivells òptims . L’únic tractament actual és l’administració d’insulina recombinant, però aquest tractament no és perfecte i sovint apareixen complicacions secundàries. Les causes de la malaltia no es coneixen, tot i que hi tenen influència factors genètics i ambientals. Afecta aproximadament un 0,3% de la població i la incidència augmenta entre un 3 i un 4% cada any. Sol aparèixer en edat infantil o juvenil i no té cura.

Un dels problemes en l’abordatge de la diabetis tipus 1 i altres malalties autoimmunitàries és que la destrucció comença mesos o anys abans que apareguin els símptomes. Es disposa de biomarcadors -autoanticossos- que són un reflex de l’autoimmunitat, i que correlacionen amb la predicció de la malaltia. Per tal de revertir aquestes situacions, una condició indispensable és l’aturada de la reacció autoimmune de manera definitiva sense que afecti el bon funcionament del sistema immunitari. Per tot plegat, la immunoteràpia es presenta com a una estratègia preventiva i terapèutica per l’autoimmunitat.

El grup de la Dra. Marta Vives-Pi treballa des de fa més de 18 anys en l’estudi dels mecanismes autoimmunitaris de destrucció en DT1. L’objectiu principal de l’equip és apropar les immunoteràpies avançades al pacient amb diabetis tipus 1 i altres malalties autoimmunitàries, mitjançant el desenvolupament d’immunoteràpies antígen-específiques i l’estudi de nous biomarcadors de tolerància immunològica i regeneració.

Immunoteràpia

El grup que lidera la Dra Marta Vives-Pi treballa actualment en el desenvolupament d’una immunoteràpia per a la diabetis tipus 1 i altres malalties autoimmunitàries. Concretament, han desenvolupat i patentat unes nanovesícules (liposomes) per aturar la resposta del sistema immunitari contra les cèl.lules productores d’insulina. Aquesta estratègia ha donat bons resultats en models preclínics murins ratolins de diabetis tipus 1 i també en esclerosi múltiple experimental, aturant l’autoimmunitat i restaurant la tolerància immunologica, protegint així les cèl·lules diana. En aquest moment l’equip està optimitzant la teràpia i investigant l’efecte dels liposomes en cèl·lules de pacients anb diabetis tipus 1. Al mateix temps, s’estan abordant estratègies de teràpia combinada per afavorir la regeneració de les cèl·lules beta en diabetis, com a estratègia regenerativa que actuaria sinérgicament amb la immunoteràpia.

Biomarcadors de remissió

Una altra línia de recerca és l’estudi de l’etapa ‘lluna de mel’ (honeymoon), una fase de remissió espontània parcial i temporal que es produeix pocs mesos després de l’inici clínic de la diabetis tipus 1. L’interès se centra en trobar biomarcadors immunològics i de regeneració de l’illot en aquesta etapa. La ‘lluna de mel’ podria ser un moment òptim per administrar les futures immunoteràpies.

Models preclínics. Medicina Comparativa

Destacar que el grup té implementats els models experimentals per l’estudi de la diabetis tipus 1 i altres malalties de base immunològica. Els models preclínics són una eina de recerca i per testar l’efecte de teràpies innovadores i constitueixen la base de la Medicina Comparativa. El grup va ser pioner en establir una colonia de ratolins NOD al nostre pais (any 2000), amb una incidència de malaltia espontània del 70-90% en femelles.

 

MVP

Dra. Marta Vives-Pi

Cap de la Unitat d’Immunologia de la Diabetis

Institut Germans Trias i Pujol

 

Més info:

www.germanstrias.org/immunology-inflammation/immunology-of-diabetes

www.hospitalgermanstrias.cat/servei-immunologia

www.ciberdem.org/grupos/grupo-de-investigacion/ficha-personal?id=21742

 

Com vas descobrir que tenies diabetis?

Us volem deixar els testimonis de la Mª José, la Sílvia, el David i l’Adrià, sobre com es pot conviure amb la diabetis tipus 1. Però abans, voldríem compartir amb vosaltres unes apreciacions molt interessants que ens ha fet la Dra. Marta Vives-Pi, sobre les preguntes del qüestionari.

Una persona no és diabètica, té diabetis, per aixó la pregunta: “Com us vau adonar que èreu diabètics?” no está ben formulada. La pregunta correcta hauria de ser: “Com us vau adonar que teniu diabetis tipus 1?”. Igualment, una persona no es converteix en diabètic, sino que li diagnostiquen diabetis tipus 1.

Amb aquest canvi de mentalitat tan simple, aconseguim que les persones que pateixen aquesta malaltia no se sentin discriminades.

 

A quina edat us van diagnosticar la diabetis tipus 1?

– Sílvia: Quan tenia 10 anys.

– Mª José: El meu cas és una mica atípic perquè a mi en van diagnosticar diabetis tipus 1 amb 33 anys. Tot i que el més habitual és que la malaltia es diagnostiqui durant la infància o l’adolescència, l’endocrí em va explicar que cada cop són més freqüents els casos com el meu en el que persones adultes debuten amb diabetis tipus 1.

– David: Quan tenia 19 anys i uns 3 mesos.

– Adrià: Em van diagnosticar diabetis tipus 1 als 13 anys, tot just en fa 10. Per alguns aquesta pot ser una edat difícil però jo trobo que és bona per debutar. Són temps de transició entre nen i adult, de manera que encara no tens un estil de vida format i per tant et pots adaptar de bona manera als requeriments que demana la malaltia. Crec que la diabetis depèn més de com ho assimili psicològicament el pacient, que del quadre clínic de llibre que tothom que no coneix la malaltia utilitza per definir-la.

Quins símptomes us van fer sospitar que el què us passava no era normal, i podríeu tenir diabetis tipus 1?

– Sílvia: Jo em trobava bé, només sentia estar més cansada del normal. Recordo beure molta aigua, anar molts cops al lavabo i perdre 7 kg de pes tot i menjar el doble. Ara vist amb coneixement de la malaltia, aquests són els símptomes d’una diabetis tipus 1: polidípsia, poliúria, polifàgia i pèrdua de pes. Tothom deia que eren coses de l’edat, que estava creixent, però la meva mare sentia que em passava quelcom que no era normal. Va ser per insistència seva que vam anar al metge, i allà m’ho van diagnosticar

– Mª José: El que més em va fer pensar que passava alguna cosa rara, va ser que sempre tenia molta set. No parava de beure aigua i, com a resultat, no parava d’anar al lavabo… Al principi, com va coincidir amb els mesos en que començava a fer calor, vaig pensar que era normal, però va arribar un moment en que havia d’anar al lavabo cada 30min i per la nit m’havia d’aixecar per anar a pixar. Fins que va arribar un dia que em vaig haver d’aixecar per anar al lavabo dos cops per la nit i vaig adonar-me que m’estava aprimant sense cap raó aparent.

Llavors vaig fer una recerca a internet. Crec recordar que vaig buscar alguna cosa com “muchas ganas de orinar” i alguns dels resultats eren consultes on s’indicava que una possible explicació era la diabetis. Vaig recordar que alguna vegada, en alguna analítica de control ja m’havien sortit els nivells de sucre una mica alterats, res molt greu, però sí que estaven una mica per sobre dels nivells normals. Al dia següent vaig decidir consultar el meu problema amb un endocrí, però com que havia d’esperar uns dies per anar a la seva consulta, al final, gràcies a una companya de feina que té diabetis tipus 1, vam mesurar el meu nivell de sucre. El resultat va ser contundent, tenia un nivell de 400mg/dl, molt per sobre del nivell normal (100-110mg/dl), així que vaig marxar a urgències i allà em van diagnosticar la malaltia.

– David: El fet que estava massa prim, que bevia molta aigua, fins i tot per a èpoques amb molta calor i la sensació d’estar esgotat durant tot el dia

 – Adrià: La majoria de casos de debut diabètic són similars i el meu no va ser diferent. En un mes vaig perdre gairebé 5 quilos de pes. Això contrastava força amb les ganes de menjar i de beure que tenia (polifagia i polidipsia), també anava al lavabo més del compte (poliúria). Aquesta situació es va tornar forçar incòmoda perquè amb el pas dels diez s’anava agreujant i ja no podia fer la meva rutina habitual. Els dies abans del diagnòstic, per exemple, m’era impossible estar a classe assegut una hora sense haver d’aixecar-me per anar al lavabo. Finalment, un dia en arribar a l’institut vaig començar a marejar-me i van haver de portar-me a l’hospital on em van fer les proves pertinents, diagnosticant-me diabetis tipus 1.

 

 

Com us ha canviat la vida?

– Sílvia: Com era petita, no recordo un gran canvi, sinó que em dóna la sensació que porto tota la vida amb la diabetis. En un primer moment, quan la malaltia consistia només en comptar hidrats i punxar insulina, gairebé era com un joc. Quan em vaig fer gran i em vaig adonar de tot el que pot comportar no portar la diabetis a ratlla, llavors sí que em va canviar la vida. Al cap i a la fi, la diabetis és una malaltia molt esclava, i has d’estar pendent en tot moment de què et demana el cos.

– Mª José: Quan vaig saber que tenia diabetis tipus 1, la meva primera reacció va ser la de pensar “per fi ja sé el que m’està passant i ho puc solucionar”. Evidentment, la diabetis tipus 1 no té cura, no és que tingui solució, però conec companys de feina que són diabètics tipus 1 i sé que es pot fer una vida normal; sempre controlant i tenint en compte una sèrie de coses. Jo estic diagnosticada des de fa poc més d’un any i ho porto bé. Encara estic aprenent a controlar els meus nivells de sucre depenent de la meva activitat física i de l’alimentació, però la diabetis no m’ha impedit fer res que volgués fer.

 – David: He pres més consciencia de mi mateix, però sobretot el que més ha canviat es la percepció que tenen els altres amb mi, tant la meva família com els meus amics estan més a sobre meu, sobretot alhora dels menjars, a vegades de forma excessiva. Penso que el desconeixement de la malaltia fa que la gent de fora sobreactui quant ha de tractar amb gent que té diabetis, a vegades se’m fa una mica molest.

  – Adrià:  No penso que la diabetis m’hagi canviat la vida perquè no hi ha res que fes abans que ara no pugui fer. Sí és veritat que he hagut d’adoptar noves mesures rutinàries (punxar-me tot just llevar-me o abans d’anar al llit, controlar més la dieta…) però com són mesures que afegeixes de nou és fácil acostumar-se. Trobo que a vegades els pacients patim una sensació de fals canvi identitari. Parlant amb amics i amigues que també pateixen la malaltia han sorgit qüestions que empenyen a construir un mur que potser no existeix. Sí es cert que per exemple, la diabetis limita moltíssim practicar esports de risc o d’aventura, però estic segur que la majoria de pacients ni tan sols s’haguessin plantejat practicar-los si no fos perquè ara saben que ho tenen més complicat.

Heu de seguir una dieta molt estricta?

– Sílvia: Intento menjar bé i sa, i compensar els hidrats de carboni que menjo. Si menjo arròs, no hi afegeixo pa, per exemple. Lògicament també intento evitar aliments amb molta quantitat de sucre, com els almívars. Tot i que la dieta ha de ser saludable, per una persona amb diabetis tipus 1 no és tant que la dieta sigui estricta sinó que la persona sigui estricta en saber quants hidrats de carboni està menjant i com és la seva absorció.

– Mª José: Jo no diria que segueixo una dieta estricta, només que he de controlar la quantitat de carbohidrats del menjar i administrar-me més o menys insulina en funció d’això. Sí és cert que evito menjar dolços, però de tant en tant en menjo una miqueta. Per exemple, si estic en alguna celebració d’aniversari o casament, el que faig es menjar-me una o dues culleradetes de pastís i la resta li dono a la meva parella, que ja li agrada.

El més complicat de la dieta és quan estàs de vacances en un altre país i no saps calcular la quantitat de carbohidrats, o quan en els hotels et trobes bufets per esmorzar on gairebé tot porta moltíssim sucre!!!

 – David: Hauria, però és més complicat del que sembla. La dieta és estricta, però no perquè s‘hagi de menjar un aliment determinat, sinó perquè hem de vigilar molt amb les racions d’hidrats de carboni que estem ingerint. Ho contem tot per racions i no per calories.

 – Adrià: Hem de seguir una dieta saludable, molt semblant a la mediterrània i que és l’estàndard que tothom hauria de seguir. La dieta que hem de portar no és estricte per se, però moltes persones ho pensen perquè el seu referent son els hàbits alimentaris actuals (amb llibertat d’horaris pels àpats i excessos de sucres i greixos a qualsevol moment) com si aquests fossin recomanables o ni tan sols acceptables per a ningú.

Quin tractament feu?

 – Sílvia: Actualment porto un sistema d’infusió continua d’insulina (una bomba d’insulina), on només porto un tipus d’insulina ràpida.

– Mª José Em punxo insulina lenta, una mica al dia, i insulina ràpida abans dels àpats (esmorzar, dinar i sopar).

– David: Ara mateix utilitzo insulina exògena subministrada en bolígraf. Utilitzo insulina ràpida per als àpats, i insulina lenta diària.

 – Adrià: Vaig començar amb insulina injectada sub-cutánea i des de fa 8 anys porto ISCI o bomba d’insulina. Es tracta d’un aparell que fa la infusió d’insulina automàtica a través d’un catèter injectat al cos. Trobo que és una forma molt còmoda i flexible de controlar el tractament evitant punxades diàries. El catèter de la bomba s’ha de canviar cada tres dies i permet portar uns rangs d’insulina menys estrictes perquè la quantitat de fàrmac que ens administrem es pot controlar en vivo, a cada minut.

Hi ha alguna cosa que no pugueu fer a causa de la malaltia?

– Sílvia: Estrictament no hi ha res que no pugui fer a causa de la malaltia, però sí que intento evitar situacions que podrien ser complicades de gestionar amb una diabetis, com per exemple els esports d’aventura o els bufets lliures.

– Mª José: Per sort la diabetis és una malaltia que es pot tenir bastant controlada amb una dieta equilibrada i seguint unes pautes adequades. Jo fins ara no he deixat de fer res que volgués fer. Sí que és cert que quan he fet esports o exercicis que requereixen esforç físic he patit alguna baixa de sucre, a vegades no de forma immediata, però és un efecte que ja tinc en compte i que soc capaç d’adonar-me’n, així que puc posar-hi solució.

– David: De la meva vida diària no, he seguit fent vida normal potser vigilant una mica més a l’hora de fer algun esport o excursió, però no m’ha impossibilitat res. Això si dolços al mínim possible.

– Adrià: Coses que no es puguin fer no n’hi ha cap. El que sí hi ha són certes limitacions que s’han de tenir en compte. Un àpat molt voluminós o una cursa de quatre hores per muntanya nos són fàcils de combinar amb els tractaments i l’estil de vida que es recomana per portar la diabetis el millor possible, però en situacions puntuals i amb previsió són perfectament realitzables.

Quins consells donarieu a algú que debuta en aquesta malaltia?

– Sílvia: Paciència i perseverança. Que no desesperi en veure un 50 o un 200 mg/dl al glucòmetre, perquè aquestes són les regles del joc. Que intenti controlar la diabetis, però que la diabetis no el controli a ell/ella. Si ja és complicat calcular els hidrats de carboni i les dosis d’insulina, és gairebé impossible controlar-ho tot quan l’estat d’ànim, l’estrès, l’esport o altres factors entren en joc. Fins i tot un malson pot fer pujar la glicèmia a la nit! La diabetis tipus 1 no està mai satisfeta, sempre hi ha espai per millorar, i és a base d’anys i de conèixer-se a un mateix que es pot portar un bon control, però sempre s’ha d’estar obert a aquests petits “espants”.

– Mª José: Que s’ho prengui amb calma. És una malaltia que es pot tenir bastant controlada i que et permet fer una vida normal, tenint en compte una sèrie de regles molt bàsiques.

– David: Tranquil·litat i paciència, no t’has de frustrar ni buscar dimonis on no existeixen, fes vida normal i aprofita per agafar hàbits de vida més saludables. Pren-te el teu temps per conèixer la malaltia i per veure com es comporta amb tu. I sobretot no tinguis por ni t’avergonyeixis de la malaltia i tingues paciència amb aquell més propers a tu, ells també necessitaran adaptar-se i conèixer com funciona aquesta malaltia.

 – Adrià: El grup de pacients o possibles candidats a debutar és molt gran com per enviar un missatge uniforme, ja que aquest es pot interpretar malament per segons quins grups. Els pacients pediàtrics són un món a part i penso que la feina que fan els professionals de la salut amb ells és molt seriosa i jo no puc ficar-m’hi. Els adults que debuten en canvi són un grup minoritari i normalment són a qui els suposa un shock més gran per tota la rutina que han d’afegir al seu estil de vida. Els hi diria que la diabetis et dona dues opcions: acceptar-la o rebutjar-la. Fins al moment no conec ningú que se n’hagi sortit amb la segona.

Què espereu de la recerca en el camp de la diabetis tipus 1, en el futur?

– Sílvia: Lògicament m’agradaria que una cura per la diabetis tipus 1 fos una realitat propera. Quan em van diagnosticar, em van dir que en 10 anys la diabetis tipus 1 seria cosa del passat, però ja en van 15 i encara no existeix cap tractament definitiu. Existeix molta investigació en aquest camp, però el cert és que les úniques millores en el tractament de la malaltia són l’aparició de glucòmetres que faciliten el càlcul de les dosis d’insulina, noves insulines d’acció lenta i la possibilitat de monitoritzar contínuament la glicèmia. Tot això vol dir que s’està avançant molt en la millora de la qualitat de vida dels pacients, en alleujar la càrrega de la malaltia, i, de moment, m’agradaria que la recerca pogués garantir que un compromís ferm per part del pacient es traduís en un control perfecte de la glicèmia.

– Mª José: Tot i que la teràpia substitutiva amb insulina exògena funciona prou bé, és molt difícil de mantenir uns nivells constants de sucre i has d’estar pendent controlant-los. El problema de les malalties autoinmunitàries com la diabetis tipus 1 són dos:

  1.  Necessites un tractament que eviti que les defenses del teu propi cos destrueixin el teu pàncreas.
  2. Necessites una teràpia regeneradora que permeti recuperar les cèl·lules productores d’insulina que s’han destruït. Sóc investigadora i sé que aquest és un repte difícil, però s’estan duent a terme molts esforços en aquests dos tipus de tractament.

Penso que la recerca hauria d’enfocar-se en un tractament combinat que faci les dues funcions, la de controlar l’atac autodestructiu de les cèl·lules de pàncreas, així com promoure la regeneració d’aquestes cèl·lules per tal de reestablir un pàncrees totalment funcional, que no torni a ser atacat pel sistema inmunològic del nostre cos.

– David: Una cura efectiva contra la malaltia (Per demanar que no falti)

 – Adrià: No hem d’esperar res de la recerca. És la recerca que ha d’esperar que hi hagin persones disposades a utilitzar tots els avantatges que la ciència i el seu mètode posen a l’abast per intentar curar la malaltia. Quan diem que la recerca ens ha de proveir quelcom no fem altre cosa que impersonalitzar-la, com si és tractés d’un ens abstracte que per art de màgia ens solucioni la vida. Això és perillós, patim el risc de perdre de vista que la recerca es mou gràcies a les persones. No només als científics, també a tots aquells voluntaris que a compte personal o organitzant-se en associacions mobilitza ideal i econòmicament la societat. Partint d’aquesta base trobo que estem en una època afortunada. Avui als projectes científics ja parlem de propostes per intentar curar la malaltia. Funcionin o no, ja no es pensa tan sols en continuar investigant el que succeeix al pàncreas o al sistema immune – tot i que és fonamental i s’ha de seguir en aquesta línia – sinó que augmenten les propostes per revertir la diabetis. Això és una molt bona noticia perquè significa que tenim eines per intentar-ho si és que no per aconseguir-ho. No hem de parar aquí, hem de seguir recaptant fons per a que els professionals facin recerca i aquests han de seguir desenvolupant noves tecnologies per arribar a una cura. Avui celebrem el Dia Mundial de la Diabetis, coincidint amb el naixement de Banting que va descobrir la insulina. Penso que com a científic estaria molt feliç de poder viure aquests temps, on sembla que tenim l’esperança d’arribar on ell volia.

 

thumbnail_IMG_20171113_142518

D’esquerra a dreta: Adrià, David, Mª José i Sílvia

Publicat dins de Assistència, Recerca | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Benvinguts a la Immunologia!

Comencem aquest curs amb moltes ganes i molta il·lusió, gràcies a aquest projecte.

Volem que aquest blog serveixi per donar a conèixer què és la Immunologia, però també volem que sigui un espai per resoldre dubtes, tant de professionals com de particulars. De la mateixa manera, volem que ens suggeriu temes que despertin el vostre interès.

Periòdicament, us anirem posant al dia de les novetats del laboratori, i dels avenços en el camp de la Immunologia.

En nom de tots, us donem la benvinguda!

Us deixem aquest video que, ben segur, us portarà molts records.

 

 

Publicat dins de Assistència, Docència, Formació, Recerca | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari